jueves, 15 de diciembre de 2011

Bicicleta Cullera i Poma





Bicicleta Cullera i poma
I el teu nom?
I el meu?
L’olor a cafè recent fet
I la torrada voladora que planeja sobre el teu plat
Uns ulls perduts, els teus
Unes mans que et troben, les meves.
Dius amb to graciós
Que un dia llunyà vas ser boxejador
Quina vida tan puta penso jo

Cullera poma i bicicleta
O era al revés? Ni jo ho sé.
Ets i deixés de ser.
Recordes el so de la pluja amb llunyania
Del primer petó te n’oblides
Tranquil, jo el recordo pels dos
La primera nit que vam fer l’amor
Em mires com si fos boja
Qui ets tu? Em preguntes
Ningú amor
La vida, que és molt puta
I et doncs per satisfet
Bicicleta Cullera i poma
O era al revés?
Ni jo ho sé.

martes, 22 de noviembre de 2011

Andrea


De lluny, escolto les notes delicades d’un piano

Un somriure càlid que les acompanya

I uns dits que llisquen per les tecles

Uns dits, unes mans, una Andrea


S’enreda amb els dits de la mà dreta

Els rinxols perfectament desordenats

D’aquell color negre que tant m’agrada

I em mira


I sense deixar de tocar el piano

Em demana que l’acompanyi més allà

Més allà de les notes d’un piano

On el món és el seu món


Somriu, deixant que el món vegi les seves dents

Aquests llavis que seran besats

Aquesta pell blanca que serà acariciada

Mentrestant, somriu i em fa costat


Delicada com la primera flor de primavera

Resistent com el més preciós diamant

Forta... molt forta

I jo confio, i ella també

Moguda per la música i la literatura


Li escric una cançó

La protagonista: ella

Ella i una vida que d’aquí poc

Serà seva, només seva...

Andrea.

Promet molt :)!

sábado, 19 de noviembre de 2011

Com canvia tot





Com canvien les estacions

He passat de recollir les flors del jardí

Que tant t’agradaven i oloraves

A treure aquella jaqueta marró

Que em vas regalar el dia que em vaig fer gran


Com canvien les hores

Que lentes passen al veure que no hi ets

La tassa de cafè encara t’espera

Sense entendre per què vas marxar

Per què la vas deixar allà

Amb la companyia d’una mica de sucre


Com canvien els meus somriures

Aquells somriures que em provocaves

Han passat a ser llàgrimes d’un dolor intens

Gairebé inaguantable

I tu, que encara rius

Encara que només sigui en el marc d’una fotografia

Que encara guardo a l’habitació


Com canvia tot

Al veure que ja no hi ets

La nit és encara més fosca

I no hi ha res que m’il·lumini

No m’emplenen les abraçades, no m’emplena res.

Perquè tu no hi ets

I només em queda el record

De la maleïda tassa de cafè.

martes, 18 de octubre de 2011

El país de les tenebres


M’he perdut en el paradís de les tenebres

On no hi cap ni un ratolí

On els somnis deixen de fer-se realitat.

On per un moment toques de peus a terra

Obres els ulls i no pots ni volar


M’he perdut en el país de les tenebres

On els somriures són sarcàstics

On hi ha mirades que maten

I no existeixen les abraçades.


M’he perdut en el país de les tenebres

On no existeixen els t’estimo

On no pots donar de tu el que no es veu

On la por t’acompanya, et bloqueja i t’enganya.


M’he perdut en el país de les tenebres

On un home no és un home

Sinó que passa a ser un número més

Un de tants que intenta conviure

En un intent d’humanitat.

lunes, 3 de octubre de 2011

David


Més enllà de les baralles, de les bronques i els crits

Si et va bé, estaré al teu costat

Una tarda de febrer sense fer fressa

Sense preguntar ni trucar a cap porta vas arribar

Amo de la casa, amo de tot, vas ser el centre d’atenció

Ni Eudald, ni Eduard

Vaig poder decidir allò que t’acompanyaria sempre

Un nom, una identitat

I ja només per això em sento important

Si us plau, no te’n vagis mai.


Hem creat una fortalesa amb caixes de cartró

Hem fet curses de somriures

Hem plorat de ràbia i hem dit mil vegades un:

‘’Doncs ara ja no vull jugar ‘’

I érem petits i no sabíem de res

I creiem saber-ho tot.


I ara, ara que ja ets més gran

Ara que encara em demanes que et faci companyia

Que em demanes ajuda quan la necessites

Em dius amb una mirada que tiri endavant

I jo, com negar-te el fer-te costat

Com no dir-te que sempre estaré allà

Que quan tu ploris, les teves llàgrimes les patiré jo

Si us plau no em deixis mai sola


I pensaràs el per què d’aquest poema

Que quina vergonya, i tot això i allò altre.

I que estrany venint de mi

Que hagi necessitat tot un poema

Per dir-te només una cosa:

Ja ho saps, t’estimo.

lunes, 19 de septiembre de 2011

lunes, 29 de agosto de 2011

carícies vora la platja




Quan es pon el sol només quedem tu i jo

Sota l’ombra de la platja, nus

Les teves galtes conserven la calor

Sobre la sorra, tu i jo.

Sentin com les ones del mar acompanyen

Totes i cada una de les nostres carícies


I trobant una mica més de vida em beses

Llepant-te els llavis, un cop més salats

No pensem en el temps

Què és el temps quan estem junts?

I els teus dits estan juganers amb la meva esquena


Les teves galtes vermelles reclamen els meus llavis

I sense dubtar-ho et miro i et dic que t’estimo

Que em quedaria la vida en aquesta platja

Amb tu, amb les teves carícies

Escoltant com el mar ens explica els seus secrets

Sabent que som tu i jo còmplices


Escrius a la sorra els nostres noms

Acompanyats d’un t’estimo

Acompanyats d’un per sempre

I rius, i m’agrades

I m’agrades i rius

M’adono que sí, que n’estic segura

M’he enamorat, de tu, de la platja.

miércoles, 17 de agosto de 2011

el cami dels poetes



Surto de casa amb el poema a mig fer

Surto de casa en busca d’un vers, o potser d’uns quants.

Acabo arribant a la vora del mar, l’aire se m’enganxa

Tot comença a tenir un gust d’allò més salat

Les ones del mar acaricien la cara dolça d’una gran poetessa

La miro durant una bona estona i al marxar, sense voler

M’emporto la seva estimada bitàcola.


Tancant els ulls escolto les notes d’un músic

Un músic que toca una famosa cançó de jazz

Al seu costat un poeta recita els primers versos

Els primers versos d’un poema dedicats a una dona, la seva.


Començo a córrer intentant buscar-te, i no et trobo.

Buscant en una estrella un somni, em detenc

Just davant d’una petita bústia on trobo una carta

Sento la veu d’una dona que recita mentre

Un home escriu petits versos, deixant anar pensaments

Versos que s’acaben transformant en màgia.


Comença a bufar el vent i els versos se m’escapen

Se m’escapen de les mans com la sorra de la platja

Se m’enganxa a la cara un petit tros de paper

Poetopeies.

I el títol em fascina i em deixo emportar

Se m’emporta el bup bup d’un gos que em borda

Se m’emporten els versos d’aquella poetessa.


Em trobo a un poeta que em regala un vers

I jo m’assec i el llegeixo una vegada i una altre

Em diu que ha perdut un verb

I el busco entre les pedres, enmig dels núvols

Em rendeixo i me’n vaig .


Se m’emporten els núvols de color rosa

Pensant en la tendresa que em desprèn

La següent poetessa .

On introdueix un t’estimo en un dia com els altres

On deixa la vergonya al costat dret de la porta

I em recita una vegada i una altre mil paraules que m’enamoren.


No em queda gaire per arribar a casa però no et trobo

I em trobo a un noi molt i molt petit

Diu que és tant petit que ve de Darnius

Però el que ell no sap és que jo el veig tant gran

On els seus poemes, per molt que siguin llargs

Em fan perdre el cap, el temps, i ja no sé què faig.


Estic a punt d’acabar el poema i no et trobo.

Amb el coratge com a brúixola et veig

Al costat del so de qualsevol instrument

Dit i fet, m’acosto, callo i escolto

Bocabadada espero que recitis el meu poema

Aquell que diu que les nits sense somnis són molt tristes


I ara veig que ja puc tornar a casa

Que porto temps fora i que he trobat el que buscava

Ja tinc el meu vers, i el meu poema i la meva imaginació

Així ja puc deixar la porta mig oberta pel vers que vulgui entrar.

sábado, 30 de julio de 2011

La segona estrella a la dreta



T’adorms entre els llençols de seda blancs

Quan el dia ja se’n va, somies

I somies en què apareix el noi vestit de verd

Et demana que l’acompanyis just allà

A la segona estrella a la dreta

On els somnis es fan realitat

T’agafes amb força i coratge a la seva mà

Tanques amb força els ulls i veus que voles

Et sorprens parant sobre les manetes del Big Ben

La segona estrella a la dreta, sospires

Et mires i et veus com una nena

A punt de tocar l’estrella i sense mirar enrere

Comences a veure un gran vaixell pirata

Les típiques sirenes que se t’acosten i et fan la punyeta

T’agafa de la mà un petit nen que et diu guapa

T’adones que li comença a créixer el nas i no et sorprens

Endinsant-te dins la selva escoltes: Hakuna Matata

Somrius i veus a un lleó convençut de ser rei

Un aire dolç se t’encomana i el respires

Descobreixes que no és res més que l’amor

L’amor d’aquell home que es penja de lianes

El mateix amor que aprèn a compartir aquella Bestia

Aquell petó que desperta a la noia que porta temps que dorm

I mires enlaire i veus aquell Aladin enamorat de la seva Jasmin

Et trobes la sabata de cristall d’aquella noia que marxa puntual

Tot ignorant-la arribes al bosc on hi ha aquella petita caseta

Set homenets fan les feines de la casa mentre una noia presumida

Seu en una cadira a prendre el te, i tu que penses quina enveja!

La fada emprenyadora decideix que toca despertar

I t’acomiades amb un càlid somriure

Prometent que tard o d’hora tornaràs.

Si sabessis



Si sabessis les vegades que he maleït el destí

Si sabessis les vegades que desesperada he dit el teu nom

I no has contestat

Si sabessis les lletres que he arribat a escriure’t

Si sabessis les tardes que, sortint a buscar-te no t’he trobat

Em diràs que no giro rodó

Però tenia por que quan arribés la nit

T’oblidessis de mi

Avui segueixo maleint el destí

Dic el teu nom quan veig que tot és tant impossible

I surto per intentar veure’t encara que sigui només una estona

Ha plogut moltes vegades des d’aquell dia

I avui voldria dir-te que pots pensar i estimar

A dues persones de la mateixa manera

Però tan sols una es porta sempre en el cor

domingo, 17 de julio de 2011

Entre nubes de algodón


Entre nubes de algodón



Se acaricia los labios con suavidad

Donde el amor de su vida la ha besado

Se contempla las manos arrugadas

Dejando ver las aventuras de los años


Sonríe recordando lo que ha logrado

Y llora por los sueños no alcanzados

Solo queda que aun te siento

Te pido perdón si no te supe amar.


Sentada en la cocina te contemplo

Me engañas cuando dices que estas bien

Te giras y lloras, recordando momentos

Y me acerco por detrás y te abrazo


Te veo por primera vez al descubierto

Me abrazas, lloras y yo no digo nada

Intentando que vuelvas a ser tu

Y es que tu me ganaste sin hablar


Te sientas a mi lado y me das la mano

Juntas recordamos el mundo entero

La más bonita y auténtica eres tú

Cuando me abrazas no existe el dolor

Juntas, ahora, siempre, te quiero.

lunes, 4 de julio de 2011

Cançó de bressol per a una mare


Agafa forces d’ on sigui per aixecar-se al matí

Amb tot l’amor em prepara l’entrepà

La seva veu dolça em desperta cada matí.

Necessitaria mil versos per descriure-la

Només nosaltres dues sabem pel que hem passat


És la persona més rica en somriures

I amagant el seu dolor és la millor

Tot i que faci veure que m’enganya

Sé molt bé el dolor que m’amaga.


I si sóc com sóc és gràcies a ella

A tots els sacrificis que ha arribat a fer

A tot allò que ha renunciat per mi

Perquè sé que tenia somnis, i ara els ha deixat de complir


He arribat a on he arribat gràcies a la teva confiança

En aquells nervis abans de saber la nota d’un examen

I els farts de plorar quan hem sabut que he aprovat

En aquells consells que no sempre he seguit


Avui i sempre em tindràs al teu costat

Només importa l’amor que tu em puguis donar

Perquè encara que et pensis que no

Sé l’esforç que estàs fent per tirar-nos endavant

I és que ets més que una mare, ets una amiga.

Quines ganes :)

martes, 28 de junio de 2011

Necessito que estiguis aqui, Cançó de Xavi Olivares.



estic sol, estic aquí
amb el dubte dins el cap
no sé quina opció escollir
si no em dius la veritat

amb rumors i complicacions
tota la gent al meu voltant
vull saber si els teus petons
són tots certs o m'estan matant

és de nit i estic fatal
no sé que fer per no pensar
el meu cap es un timbal
que no para de sonar

vull que tot això s'acabi
aquesta historia de rumors
que tot el merder se’n vagi
i nomes quedem tu i jo.

Narref



Em perdo en el teu somriure

Intentant que les mirades es trobin

Provocant com sigui un xoc de mans

Entrant sense tocar a la porta als teus somnis

Saber qui ets i com penses

Començo a somiar-te mentre dorms

A fer amb els dits un esborrany del teu cos

I sospiro dolça i dolorosament

I és en els somnis on t’imagino

Mirant-te als ulls m’adono que t’estimo

Sempre hi ha una cosa que em sorprèn

I per tu és un joc innocent

Compartint somriures t’adones que t’enamores

T’acostes suaument i em beses

Deixant als meus llavis el gust dels teus

I desperto amb el gust imaginaris dels teus llavis

I em sorprenc al sospirar el teu nom.

lunes, 27 de junio de 2011

L'àvia plora


L’àvia s’acaricia la cara amb les seves mans

Mans que deixen veure les aventures dels anys

S’acaricia suaument els llavis simulant que està bé

Gira la cara amagant les llàgrimes


L’àvia se’n va cap a la cuina i és allà on plora

Sense deixar de vista a l’avi que s’entreté amb tot

I la veig que és allà on se sent segura

A la mateixa cuina on hem passat tantes coses


L’àvia plora per tot i per res a l’hora

M’acosto per darrere i l’abraço amb força

I és aleshores quan comprenc moltes coses

Ha deixat de lluitar per somnis que sap que no complirà


L’àvia plora com una nena petita

Per primera vegada la veig al descobert, nua.

M’abraça i plora, i jo la deixo fer

Pensant que algun dia tornarà a ser ella...



Te quiero mucho avia :)

M'he estancat en la poesia


Reconec que m’he estancat

Escrivint poesia dolça i amorosa

Poesia que se t’enganxa al llavis

I et deixa amb un ai al cor


Reconec que l’amor és la meva debilitat

I que pateixo com tu

Per això m’he quedat estancada

Estancada en petits somnis dolços


Estic estancada i penso en abandonar

Però, què sóc jo sense poesia?

El mateix que l’amor sense patiment

Res.


Parlant tant d’amor sembla que en sàpiga

I en el fons vaig molt perduda

I desitjo un mapa del teu cor

On no m’hi pugui quedar mai estancada


Sense ni adonar-me’n introdueixo en poemes

Petites part del teu cos, petites parts de somni

I per això em quedo estancada

Còmode i sensible parlant d’amor


I lliuro els meus sentiments a qui no se’ls mereix

Agafant el llapis i deixant anar estupideses

Estupideses sensibles en un tros de paper

Intentant un cop més no quedar-me estancada

En un simple no res.

lunes, 20 de junio de 2011

Et confessaré


Et confessaré que odio els dilluns

Et confessaré que no entenc de futbol

Et confessaré que alguna vegada he estat infidel

Et confessaré totes les coses que em demanis

Et confessaré que em passaria hores dormint

Et confessaré que ploro un cop per setmana

Amb mi, no et serà res fàcil…

Et confessaré totes les coses que em demanis


I, sense voler els meus llavis et confessaran

Que et besarien infinitament sense parar

Que et mossegaria sense adonar-me’n

Et confessaré que...

Jo seré la que més t’arribarà a estimar.

viernes, 17 de junio de 2011

Habitació a París, si us plau


Es van conèixer en una nit de festa

A causa de l’alcohol van acabar a la mateixa habitació

Potser sense voler-ho, ni tan sols desitjar-ho

Es van començar a fer petons

S’acariciaven els cossos com si se’ls coneguessin de sempre

Només hi eren elles dos,

Contemplant des del balcó la màgica nit de Paris.

Compartint llençols, carícies i petons.

I quan va començar a sortir el sol

Com dos amants fugint de la veritat d’una nit

Van despedir-se sense carícies

Només una mirada plena d’amor

Sabent que els seus homes les estaven esperant

I caminant somniaven i somreien pensant

Amb la màgica habitació de París.

Una habitació que havia convertit a dues dones, en una de sola.

miércoles, 15 de junio de 2011

Alzheimer



Ha oblidat quin gust tenen les maduixes

No recorda el meu nom, ni el seu, ni el de ningú

Oblida el temps, l’espai, tot

Juga a jocs que em semblen estúpids

Per poder recordar el que no recordarà.

No recorda el so de la pluja

Ni el dia en què es va casar

Immers en un somni constant

I mentre la memòria va minvant

No recorda el soroll de la tardor

De mica en mica oblida que tot té un sentit

Que jo continuo aquí, lluitant.

Perquè no oblidi viure.

L'Habitació del DES- Amor


Aquest és un poema recent sortit del forn, i em dóna la sensació que tots o la majoria dels que ens hem emportat un disgust amorós ens hi sentirem identificats.


Se’ls ha acabat l’amor

Han fet la maleta dels records

Han despenjat de l’armari tots els t’estimo

Han buidat dels calaixos les carícies

Han escombrat el parquet de somriures

Han rentat els llençols de nits de passió

L’habitació s’acumula de pols, de tristesa

Tancant la finestra de llàgrimes

I deixant buida l’habitació del cor

A poc a poc es va tancant una habitació

L’habitació dels records

L’habitació del desamor...

jueves, 9 de junio de 2011

Jo no puc més


No puc acabar de controlar els meus sentiments, no puc deixar de pensar amb tu. I em quedo estúpidament quieta contemplant els teus moviments. I de què serveix? Si en mil·lèsimes de segon apareix el teu somriure i m’omple els ulls de llàgrimes pensant que mai tindré ni una petita part del teu cor.

I ploro, ho reconec, ploro molt. Ploro cada dia una mica perquè si ho plorés tot de cop no hi hauria mar que es pogués comparar amb les meves llàgrimes. I tu, com si visquessis en un món a part no t’adones de res, o te n’adones i fas veure que no.

I continuo plorant i m’enfonso pensant que algun dia acabaré descobrint què hi ha al fons de tot.

Puc dubtar de moltes coses, però la que tinc més clara és que t’estimo. T’estimo amb una bogeria infinita però t’he d’estimar en silenci perquè no hi haurà resposta si t’ho dic. Somio que em vens a buscar i ens escapem, tu i jo. Un nosaltres perfectament imperfecte.

Acceptar que no m’estimes em mata cada dia, i no exagero gens quan dic que estic enamorada de tu, i això em destrueix.

No em donis res, dóna-m'ho tot


No necessito que em murmuris res a cau d’orella

No necessito notar el calor de la teva pell

No necessito res, però alhora ho vull tot


Vull que em donis tot el que tens

I que em repeteixis a cau d’orella t’estimo

Mentre de mica en mica et treus la samarreta


Vull que deixis la vergonya al costat de la porta

I que et deixis endur per la suavitat dels llençols

Vull sentir la teva veu cada cop que fem l’amor


No necessito res més

Sexe, només això, no t’enamoris

En el fons saps que podria ser perillós.

miércoles, 8 de junio de 2011

Cristina

Cristina

Màgica postura la que té quan camina

Dolç somriure que se li forma quan parla

Amargues llàgrimes que deixa anar quan plora

Sempre tant única, i a vegades incomprensible.

Màgica presència que desprèn minut a minut

Inconfessable amistat la que predomina entre nosaltres

Por, somriures, llàgrimes …

Imatges i paraules que la fan cada dia més única.

Tan ella, tan meva, tan nostra.

Es deixa conèixer a través de la mirada

Què en farem de tu, Cristina?

t'estimo




La paraula surt tímidament d’ entre els meus llavis

Cansada de repetir-la i que no la sentis

T’imagino cada nit, entre els núvols de cotó

M’agrada sentir com els teus llavis recorren el meu cos

Mirar-te els ulls i repetir-te que t’estimo.

Paraules d’amor que no t’imagines...

Tendres, precioses, intangibles i només teves.

Sé que algun dia em diràs t’estimo

Sempre a cau d’orella perquè només sigui meu

Sé que algun dia em besaràs de veritat

I em diràs que no em vols deixar anar

Paraules d'amor que no m’arriben

Si més no, almenys me les imagino....

lunes, 6 de junio de 2011

Reflexió


Desesperació davant un no res, desesperació al veure que les coses no surten, desesperació al veure que les coses no volen sortir. I sobretot decepció davant un mateix quan veu que en el fons podria donar molt més. Cansada... molt cansada.

Sembla estrany que les coses més senzilles siguin les que més ens consten de veure. Sense esforç no hi ha recompensa. On queda la motivació? Jo t’ho dic, amagada entre les llàgrimes que demostren impotència. I em pregunto: què cony passa?

Deixar-ho? Rendir-me? Després de tantes queixes seria el més senzill, però mai m’han agradat les coses fàcils. Ja vaig cometre aquest error una vegada.

Em queda seguir lluitant i buscant el lloc que em correspon.

sábado, 4 de junio de 2011

Un joc absurd


Un joc absurd.

Estaven l’un davant de l’altre mirant-se fixament als ulls. Tan sols s’oloraven. Anhelaven el somriure de l’altre. Ell li apartava el cabell de la cara i ella li agafava la mà que li acariciava. Es repassaven de dalt a baix amb la mirada, es desitjaven a cada minut, a cada segon.

Ella n’estava enamorada, i per ell només era un joc. Un joc absurd on la primera regla era: perd qui s’enamora. Però ella no sabia aquesta regla, i feia molt de temps que havia perdut sense saber-ho.

Aquell noiet moreno d’ulls clars, tenia una xicota que l’esperava a casa els caps de setmana. Ella ho sabia, i el seu cap ho assimilava però, i el seu cor? No. El seu cor volia continuar estar enganyat vivint de petites mentides, de petites mirades i de les paraules que ell li regalava. ‘’ M’ha agradat veure’t’’, ‘’Estic molt bé amb tu’’.

Ell sabia jugar perfectament, ella no.

I mentre a ella se li queia la baba, ell es dedicava a fer-li petons. Petons dolços que tenien gust a somni. I és que en els somnis era l’únic lloc on ella se’l podia imaginar, el podia besar, el podia sentir, sense tenir por a perdre’l. Quan mai el tindria perquè tot era un joc. Un joc on perd el que s’enamora, i ella feia molt de temps que havia perdut.

martes, 31 de mayo de 2011

Un poema trist


L’últim adéu.

Sabia que estimar-te em faria mal.

Sabia, però, que era inevitable.

Ja no ploro, ja no visc.

He après a controlar les meves llàgrimes

Però no a calmar el meu dolor.

Visc amb l’esperança de que algun dia tornaràs.

Veure’m reflectida en la teva mirada em feia forta

Desitjaves que toqués unes notes a la guitarra

I jo tossuda que preferia perdre el temps

Et prometo que si ara en sabes

Et dedicaria les més preciosa de les melodies.

Melodies que et farien ser cada dia més lliure

Ja no ploro, però encara pateixo


Conservo el teu record en una gran capsa dins del cor.

Irreemplaçable, únic, màgic, tu, avi.

lunes, 23 de mayo de 2011

La música






Acaricia les meves orelles

Toca suament les meves cordes vocals

Està a tot arreu

A casa, a l’ institut, al cotxe…

Em segueix allà on vaig.

I jo, inconscient, em deixo seguir.

I quan no la tinc la busco

I em torno boig per sentir-la

La somnio sempre que puc

I quan no ho faig la tinc quan em desperto.

Ballo al seu compàs

I em deixo portar per ella

Tan sofisticada,

Tan màgica.

La música

viernes, 20 de mayo de 2011

Carta a un entrenador


Guanyar no ho és tot, voler-ho fer sí.

Promou les paraules convertint-les en poesia

Utilitzant cada paraula per motivar.

Una motivació millor que la de Guardiola.

Utilitzant cada paraula ens ha ensenyat:

Que mai ningú ens digui que no podem guanyar.

Que per molt que caiem ens hem de tornar aixecar.


Nerviós mira el rellotge, se’l veu satisfet i ho està

No hem guanyat el partit però l’hem lluitat fins al final

Se l’ha vist gaudir durant tot el partit

Paraules, mirades, xocades de mans


I és que en moments difícils és allà

Dins i fora del camp, una motivació constant

Força, voluntat, ganes

Tantes coses per assimilar.


Ens has donat poder de lluita, poder d’equip.

I és que per un moment ens sentim immortals

Davant de tanta motivació

I veiem que se t’il·luminen els ulls

Espurnes de coratge que ens contagies.


Només ens queda regalar-te

La única paraula que encara no t’hem dit mai

Moltes gràcies Quim.