miércoles, 2 de febrero de 2011

Jo també amb el peu esquerre




Aquest matí, només obrir els ulls ja sabia que no seria el meu dia. Els dilluns sempre són el pitjor dia de la setmana i avui encara ho acabaria de ser més. Al obrir els ulls, la sensació de fred ha envaït el meu cos de dalt a baix, he anat amb molt de compte a l’hora de posar els peus a terra, primer el dret i tot seguit l’esquerre.

Al arribar a classe la cosa no ha anat gaire bé, no he parat de mirar el mòbil en tota la classe, sense parar atenció a les explicacions. Esperava una trucada, un missatge de text, un senyal de vida, alguna cosa que em garantís que la persona que començava a ocupar els meus pensaments, a ocupar el meu cor, la persona que cada cop que ens veiem notava el gust de la meva llengua, dels meus llavis, havia passat el millor dissabte de l’any. Res, ni una trucada, ni un missatge.

A l’hora de l’esbarjo ja no podia més, no em quedaven ungles per mossegar-me, l’Andrea i la Cristina m’animaven tan com podien, que no em muntés castells. Necessitava concentrar-me, tenia un examen l’hora després.

Durant l’examen m’he pogut concentrar, tot i que en algun segon se m’ha aparegut pel cap el seu nom.

Fora, he pensat.

El meu cap estava ben segur que aquella persona ja no volia res més, ho acceptava, el meu cap sí que ho acceptava però, i el meu cor? Sé que ell no accepta les coses tan ràpid.

A la sortida, entre la gent, he vist un rostre molt conegut. Ell. Estava allà, ha vingut, no m’ho creia. En aquell mateix minut, en aquell mateix segon he rebut el missatge més bonic que es pot rebre: T’estimo. En definitiva crec que sí, n'estic pràcticament segura, sí, que... m'he enamorat!

No hay comentarios:

Publicar un comentario