martes, 31 de mayo de 2011

Un poema trist


L’últim adéu.

Sabia que estimar-te em faria mal.

Sabia, però, que era inevitable.

Ja no ploro, ja no visc.

He après a controlar les meves llàgrimes

Però no a calmar el meu dolor.

Visc amb l’esperança de que algun dia tornaràs.

Veure’m reflectida en la teva mirada em feia forta

Desitjaves que toqués unes notes a la guitarra

I jo tossuda que preferia perdre el temps

Et prometo que si ara en sabes

Et dedicaria les més preciosa de les melodies.

Melodies que et farien ser cada dia més lliure

Ja no ploro, però encara pateixo


Conservo el teu record en una gran capsa dins del cor.

Irreemplaçable, únic, màgic, tu, avi.

lunes, 23 de mayo de 2011

La música






Acaricia les meves orelles

Toca suament les meves cordes vocals

Està a tot arreu

A casa, a l’ institut, al cotxe…

Em segueix allà on vaig.

I jo, inconscient, em deixo seguir.

I quan no la tinc la busco

I em torno boig per sentir-la

La somnio sempre que puc

I quan no ho faig la tinc quan em desperto.

Ballo al seu compàs

I em deixo portar per ella

Tan sofisticada,

Tan màgica.

La música

viernes, 20 de mayo de 2011

Carta a un entrenador


Guanyar no ho és tot, voler-ho fer sí.

Promou les paraules convertint-les en poesia

Utilitzant cada paraula per motivar.

Una motivació millor que la de Guardiola.

Utilitzant cada paraula ens ha ensenyat:

Que mai ningú ens digui que no podem guanyar.

Que per molt que caiem ens hem de tornar aixecar.


Nerviós mira el rellotge, se’l veu satisfet i ho està

No hem guanyat el partit però l’hem lluitat fins al final

Se l’ha vist gaudir durant tot el partit

Paraules, mirades, xocades de mans


I és que en moments difícils és allà

Dins i fora del camp, una motivació constant

Força, voluntat, ganes

Tantes coses per assimilar.


Ens has donat poder de lluita, poder d’equip.

I és que per un moment ens sentim immortals

Davant de tanta motivació

I veiem que se t’il·luminen els ulls

Espurnes de coratge que ens contagies.


Només ens queda regalar-te

La única paraula que encara no t’hem dit mai

Moltes gràcies Quim.

miércoles, 18 de mayo de 2011

Premi Sant Jordi


Me siento demasiado ligera para caer y que me duela.

Bésame rápido, pero hazlo durar

Para que pueda notar cuanto me va a doler

Cuando tus labios me digan adiós.

Hazlo dulce, hazlo despacio.

Deja que pase el futuro bajo tus pies.

Pero no lo dejes ir, nunca.

La noche puede caer muy pronto

Quedaremos hipnotizados bajo esta hermosa luna

Donde nuestras manos se acabaran de encontrar

Y nuestros labios se volverán a probar.

Me haces reír mientras canto

Me haces sonreír mientras duermo

Y puedo ver este desenredo

Tu amor esta adonde me caigo


Tengo miedo de lo que haces

Mi estomago grita justo cuando te miro.

Corre lejos para que pueda respirar

Pero incluso estando tú lejos

No puedo evitar que mis esperanzas se eleven muy alto.

No puedo abrir mi corazón sin que se asuste.

Pero aquí estoy, es lo que siento.

Y por primera vez en mi vida, sé que es real

Sé que esta noche por fin me vas a besar.

Si esto es amor, por favor no me rompas el corazón.

lunes, 16 de mayo de 2011

Nit de Poesia


La lluna de paper il·luminava l’escenari

Esperava amb impaciència la teva arribada

Bevia una mica d’aigua, la gola se’m assecava.

Mirava la mare que em donava confiança

Agafant el paper amb por, recitava les primeres paraules.

Notava com una mà em donava confiança.

Les paraules amigables d’un: podem.

Ressonaven les paraules com per art de màgia

Rimes consonants i assonants.

Introduïdes, algunes, per un t’estimo.

El so màgic d’una guitarra.

Es fonia amb una veu temorosa, la meva.

I una mirada que demostrava complicitat, la teva.

La gent aplaudia satisfeta.

Tot en la nit plena de màgia

Nit de poesia a Navata.

viernes, 6 de mayo de 2011

Un jo no és res sense un tu

El teu somriure mata el meu silenci

Els teus ulls avergonyeixen els meus

Les teves mans són desitjades per les meves

Els teus llavis són la droga de la meva llengua

La teva veu travessa les meves cordes vocals

Els teus cabells s’enreden divertits entre les meves mans

Els teus silencis són la preocupació de la meva veu

Les teves cames fan una cursa per enredar-se entre les meves

Les teves llàgrimes són el mar on m’ofegava

Les teves dents són desitjades per la meva pell

La teva llengua és la perdició de la meva

El teu nom es el pensament que ocupa el meu cor.

Júlia


Era la princesa del seu conte de fades

Es vestia amb un vestit ple de somriures

De mica en mica se’n quedava sense

No en tenia cap per regalar

Es tapava amb una manta plena de llàgrimes

Esperant a que aparegués ell.

Júlia...

Pentinava els seus cabells amb estranya dolcesa

Júlia...

Somniava desperta en el príncep del seu conte

Júlia...

Pensava que ell l’orientaria

S’apartava el cabell amb suavitat

S’acariciava els llavis

Just a on ell l’havia besat

I ell... sabia que ella diferent

I dins dels seu cap es repetia el seu nom

Júlia...Júlia...

Recordant amb nostàlgia l’últim petó

Un petó amb gust a maduixa

Un petó amb gust a Júlia.