martes, 31 de mayo de 2011

Un poema trist


L’últim adéu.

Sabia que estimar-te em faria mal.

Sabia, però, que era inevitable.

Ja no ploro, ja no visc.

He après a controlar les meves llàgrimes

Però no a calmar el meu dolor.

Visc amb l’esperança de que algun dia tornaràs.

Veure’m reflectida en la teva mirada em feia forta

Desitjaves que toqués unes notes a la guitarra

I jo tossuda que preferia perdre el temps

Et prometo que si ara en sabes

Et dedicaria les més preciosa de les melodies.

Melodies que et farien ser cada dia més lliure

Ja no ploro, però encara pateixo


Conservo el teu record en una gran capsa dins del cor.

Irreemplaçable, únic, màgic, tu, avi.

No hay comentarios:

Publicar un comentario