martes, 28 de junio de 2011

Necessito que estiguis aqui, Cançó de Xavi Olivares.



estic sol, estic aquí
amb el dubte dins el cap
no sé quina opció escollir
si no em dius la veritat

amb rumors i complicacions
tota la gent al meu voltant
vull saber si els teus petons
són tots certs o m'estan matant

és de nit i estic fatal
no sé que fer per no pensar
el meu cap es un timbal
que no para de sonar

vull que tot això s'acabi
aquesta historia de rumors
que tot el merder se’n vagi
i nomes quedem tu i jo.

Narref



Em perdo en el teu somriure

Intentant que les mirades es trobin

Provocant com sigui un xoc de mans

Entrant sense tocar a la porta als teus somnis

Saber qui ets i com penses

Començo a somiar-te mentre dorms

A fer amb els dits un esborrany del teu cos

I sospiro dolça i dolorosament

I és en els somnis on t’imagino

Mirant-te als ulls m’adono que t’estimo

Sempre hi ha una cosa que em sorprèn

I per tu és un joc innocent

Compartint somriures t’adones que t’enamores

T’acostes suaument i em beses

Deixant als meus llavis el gust dels teus

I desperto amb el gust imaginaris dels teus llavis

I em sorprenc al sospirar el teu nom.

lunes, 27 de junio de 2011

L'àvia plora


L’àvia s’acaricia la cara amb les seves mans

Mans que deixen veure les aventures dels anys

S’acaricia suaument els llavis simulant que està bé

Gira la cara amagant les llàgrimes


L’àvia se’n va cap a la cuina i és allà on plora

Sense deixar de vista a l’avi que s’entreté amb tot

I la veig que és allà on se sent segura

A la mateixa cuina on hem passat tantes coses


L’àvia plora per tot i per res a l’hora

M’acosto per darrere i l’abraço amb força

I és aleshores quan comprenc moltes coses

Ha deixat de lluitar per somnis que sap que no complirà


L’àvia plora com una nena petita

Per primera vegada la veig al descobert, nua.

M’abraça i plora, i jo la deixo fer

Pensant que algun dia tornarà a ser ella...



Te quiero mucho avia :)

M'he estancat en la poesia


Reconec que m’he estancat

Escrivint poesia dolça i amorosa

Poesia que se t’enganxa al llavis

I et deixa amb un ai al cor


Reconec que l’amor és la meva debilitat

I que pateixo com tu

Per això m’he quedat estancada

Estancada en petits somnis dolços


Estic estancada i penso en abandonar

Però, què sóc jo sense poesia?

El mateix que l’amor sense patiment

Res.


Parlant tant d’amor sembla que en sàpiga

I en el fons vaig molt perduda

I desitjo un mapa del teu cor

On no m’hi pugui quedar mai estancada


Sense ni adonar-me’n introdueixo en poemes

Petites part del teu cos, petites parts de somni

I per això em quedo estancada

Còmode i sensible parlant d’amor


I lliuro els meus sentiments a qui no se’ls mereix

Agafant el llapis i deixant anar estupideses

Estupideses sensibles en un tros de paper

Intentant un cop més no quedar-me estancada

En un simple no res.

lunes, 20 de junio de 2011

Et confessaré


Et confessaré que odio els dilluns

Et confessaré que no entenc de futbol

Et confessaré que alguna vegada he estat infidel

Et confessaré totes les coses que em demanis

Et confessaré que em passaria hores dormint

Et confessaré que ploro un cop per setmana

Amb mi, no et serà res fàcil…

Et confessaré totes les coses que em demanis


I, sense voler els meus llavis et confessaran

Que et besarien infinitament sense parar

Que et mossegaria sense adonar-me’n

Et confessaré que...

Jo seré la que més t’arribarà a estimar.

viernes, 17 de junio de 2011

Habitació a París, si us plau


Es van conèixer en una nit de festa

A causa de l’alcohol van acabar a la mateixa habitació

Potser sense voler-ho, ni tan sols desitjar-ho

Es van començar a fer petons

S’acariciaven els cossos com si se’ls coneguessin de sempre

Només hi eren elles dos,

Contemplant des del balcó la màgica nit de Paris.

Compartint llençols, carícies i petons.

I quan va començar a sortir el sol

Com dos amants fugint de la veritat d’una nit

Van despedir-se sense carícies

Només una mirada plena d’amor

Sabent que els seus homes les estaven esperant

I caminant somniaven i somreien pensant

Amb la màgica habitació de París.

Una habitació que havia convertit a dues dones, en una de sola.

miércoles, 15 de junio de 2011

Alzheimer



Ha oblidat quin gust tenen les maduixes

No recorda el meu nom, ni el seu, ni el de ningú

Oblida el temps, l’espai, tot

Juga a jocs que em semblen estúpids

Per poder recordar el que no recordarà.

No recorda el so de la pluja

Ni el dia en què es va casar

Immers en un somni constant

I mentre la memòria va minvant

No recorda el soroll de la tardor

De mica en mica oblida que tot té un sentit

Que jo continuo aquí, lluitant.

Perquè no oblidi viure.

L'Habitació del DES- Amor


Aquest és un poema recent sortit del forn, i em dóna la sensació que tots o la majoria dels que ens hem emportat un disgust amorós ens hi sentirem identificats.


Se’ls ha acabat l’amor

Han fet la maleta dels records

Han despenjat de l’armari tots els t’estimo

Han buidat dels calaixos les carícies

Han escombrat el parquet de somriures

Han rentat els llençols de nits de passió

L’habitació s’acumula de pols, de tristesa

Tancant la finestra de llàgrimes

I deixant buida l’habitació del cor

A poc a poc es va tancant una habitació

L’habitació dels records

L’habitació del desamor...

jueves, 9 de junio de 2011

Jo no puc més


No puc acabar de controlar els meus sentiments, no puc deixar de pensar amb tu. I em quedo estúpidament quieta contemplant els teus moviments. I de què serveix? Si en mil·lèsimes de segon apareix el teu somriure i m’omple els ulls de llàgrimes pensant que mai tindré ni una petita part del teu cor.

I ploro, ho reconec, ploro molt. Ploro cada dia una mica perquè si ho plorés tot de cop no hi hauria mar que es pogués comparar amb les meves llàgrimes. I tu, com si visquessis en un món a part no t’adones de res, o te n’adones i fas veure que no.

I continuo plorant i m’enfonso pensant que algun dia acabaré descobrint què hi ha al fons de tot.

Puc dubtar de moltes coses, però la que tinc més clara és que t’estimo. T’estimo amb una bogeria infinita però t’he d’estimar en silenci perquè no hi haurà resposta si t’ho dic. Somio que em vens a buscar i ens escapem, tu i jo. Un nosaltres perfectament imperfecte.

Acceptar que no m’estimes em mata cada dia, i no exagero gens quan dic que estic enamorada de tu, i això em destrueix.

No em donis res, dóna-m'ho tot


No necessito que em murmuris res a cau d’orella

No necessito notar el calor de la teva pell

No necessito res, però alhora ho vull tot


Vull que em donis tot el que tens

I que em repeteixis a cau d’orella t’estimo

Mentre de mica en mica et treus la samarreta


Vull que deixis la vergonya al costat de la porta

I que et deixis endur per la suavitat dels llençols

Vull sentir la teva veu cada cop que fem l’amor


No necessito res més

Sexe, només això, no t’enamoris

En el fons saps que podria ser perillós.

miércoles, 8 de junio de 2011

Cristina

Cristina

Màgica postura la que té quan camina

Dolç somriure que se li forma quan parla

Amargues llàgrimes que deixa anar quan plora

Sempre tant única, i a vegades incomprensible.

Màgica presència que desprèn minut a minut

Inconfessable amistat la que predomina entre nosaltres

Por, somriures, llàgrimes …

Imatges i paraules que la fan cada dia més única.

Tan ella, tan meva, tan nostra.

Es deixa conèixer a través de la mirada

Què en farem de tu, Cristina?

t'estimo




La paraula surt tímidament d’ entre els meus llavis

Cansada de repetir-la i que no la sentis

T’imagino cada nit, entre els núvols de cotó

M’agrada sentir com els teus llavis recorren el meu cos

Mirar-te els ulls i repetir-te que t’estimo.

Paraules d’amor que no t’imagines...

Tendres, precioses, intangibles i només teves.

Sé que algun dia em diràs t’estimo

Sempre a cau d’orella perquè només sigui meu

Sé que algun dia em besaràs de veritat

I em diràs que no em vols deixar anar

Paraules d'amor que no m’arriben

Si més no, almenys me les imagino....

lunes, 6 de junio de 2011

Reflexió


Desesperació davant un no res, desesperació al veure que les coses no surten, desesperació al veure que les coses no volen sortir. I sobretot decepció davant un mateix quan veu que en el fons podria donar molt més. Cansada... molt cansada.

Sembla estrany que les coses més senzilles siguin les que més ens consten de veure. Sense esforç no hi ha recompensa. On queda la motivació? Jo t’ho dic, amagada entre les llàgrimes que demostren impotència. I em pregunto: què cony passa?

Deixar-ho? Rendir-me? Després de tantes queixes seria el més senzill, però mai m’han agradat les coses fàcils. Ja vaig cometre aquest error una vegada.

Em queda seguir lluitant i buscant el lloc que em correspon.

sábado, 4 de junio de 2011

Un joc absurd


Un joc absurd.

Estaven l’un davant de l’altre mirant-se fixament als ulls. Tan sols s’oloraven. Anhelaven el somriure de l’altre. Ell li apartava el cabell de la cara i ella li agafava la mà que li acariciava. Es repassaven de dalt a baix amb la mirada, es desitjaven a cada minut, a cada segon.

Ella n’estava enamorada, i per ell només era un joc. Un joc absurd on la primera regla era: perd qui s’enamora. Però ella no sabia aquesta regla, i feia molt de temps que havia perdut sense saber-ho.

Aquell noiet moreno d’ulls clars, tenia una xicota que l’esperava a casa els caps de setmana. Ella ho sabia, i el seu cap ho assimilava però, i el seu cor? No. El seu cor volia continuar estar enganyat vivint de petites mentides, de petites mirades i de les paraules que ell li regalava. ‘’ M’ha agradat veure’t’’, ‘’Estic molt bé amb tu’’.

Ell sabia jugar perfectament, ella no.

I mentre a ella se li queia la baba, ell es dedicava a fer-li petons. Petons dolços que tenien gust a somni. I és que en els somnis era l’únic lloc on ella se’l podia imaginar, el podia besar, el podia sentir, sense tenir por a perdre’l. Quan mai el tindria perquè tot era un joc. Un joc on perd el que s’enamora, i ella feia molt de temps que havia perdut.