lunes, 27 de junio de 2011

L'àvia plora


L’àvia s’acaricia la cara amb les seves mans

Mans que deixen veure les aventures dels anys

S’acaricia suaument els llavis simulant que està bé

Gira la cara amagant les llàgrimes


L’àvia se’n va cap a la cuina i és allà on plora

Sense deixar de vista a l’avi que s’entreté amb tot

I la veig que és allà on se sent segura

A la mateixa cuina on hem passat tantes coses


L’àvia plora per tot i per res a l’hora

M’acosto per darrere i l’abraço amb força

I és aleshores quan comprenc moltes coses

Ha deixat de lluitar per somnis que sap que no complirà


L’àvia plora com una nena petita

Per primera vegada la veig al descobert, nua.

M’abraça i plora, i jo la deixo fer

Pensant que algun dia tornarà a ser ella...



Te quiero mucho avia :)

2 comentarios:

  1. Bones, sóc l'Hipòlit altre cop.
    Ja sé que sembla que t'estigui fent la pilota... però realment no és així: he llegit avui aquest de l'àvia i, ostres, m'ha encantat.
    Sobretot el vers:
    "Ha deixat de lluitar per somnis que sap que no complirà". És molt melancòlic, un dels meus sentiments preferits.A més a més la imatge de l'abraçada per darrere commou força alhora que és sencillament pura, és a dir, sense masses jocs enrevessats del llenguatge.
    A veure si en puc llegir més ;)
    Fins aviat.

    ResponderEliminar
  2. Jajaja tranquil que no sembla pas que em facis la pilota :)
    Jo encantada de que comentis i de que t'agradin els meus poemes :)

    ResponderEliminar