martes, 18 de octubre de 2011

El país de les tenebres


M’he perdut en el paradís de les tenebres

On no hi cap ni un ratolí

On els somnis deixen de fer-se realitat.

On per un moment toques de peus a terra

Obres els ulls i no pots ni volar


M’he perdut en el país de les tenebres

On els somriures són sarcàstics

On hi ha mirades que maten

I no existeixen les abraçades.


M’he perdut en el país de les tenebres

On no existeixen els t’estimo

On no pots donar de tu el que no es veu

On la por t’acompanya, et bloqueja i t’enganya.


M’he perdut en el país de les tenebres

On un home no és un home

Sinó que passa a ser un número més

Un de tants que intenta conviure

En un intent d’humanitat.

lunes, 3 de octubre de 2011

David


Més enllà de les baralles, de les bronques i els crits

Si et va bé, estaré al teu costat

Una tarda de febrer sense fer fressa

Sense preguntar ni trucar a cap porta vas arribar

Amo de la casa, amo de tot, vas ser el centre d’atenció

Ni Eudald, ni Eduard

Vaig poder decidir allò que t’acompanyaria sempre

Un nom, una identitat

I ja només per això em sento important

Si us plau, no te’n vagis mai.


Hem creat una fortalesa amb caixes de cartró

Hem fet curses de somriures

Hem plorat de ràbia i hem dit mil vegades un:

‘’Doncs ara ja no vull jugar ‘’

I érem petits i no sabíem de res

I creiem saber-ho tot.


I ara, ara que ja ets més gran

Ara que encara em demanes que et faci companyia

Que em demanes ajuda quan la necessites

Em dius amb una mirada que tiri endavant

I jo, com negar-te el fer-te costat

Com no dir-te que sempre estaré allà

Que quan tu ploris, les teves llàgrimes les patiré jo

Si us plau no em deixis mai sola


I pensaràs el per què d’aquest poema

Que quina vergonya, i tot això i allò altre.

I que estrany venint de mi

Que hagi necessitat tot un poema

Per dir-te només una cosa:

Ja ho saps, t’estimo.