martes, 22 de noviembre de 2011

Andrea


De lluny, escolto les notes delicades d’un piano

Un somriure càlid que les acompanya

I uns dits que llisquen per les tecles

Uns dits, unes mans, una Andrea


S’enreda amb els dits de la mà dreta

Els rinxols perfectament desordenats

D’aquell color negre que tant m’agrada

I em mira


I sense deixar de tocar el piano

Em demana que l’acompanyi més allà

Més allà de les notes d’un piano

On el món és el seu món


Somriu, deixant que el món vegi les seves dents

Aquests llavis que seran besats

Aquesta pell blanca que serà acariciada

Mentrestant, somriu i em fa costat


Delicada com la primera flor de primavera

Resistent com el més preciós diamant

Forta... molt forta

I jo confio, i ella també

Moguda per la música i la literatura


Li escric una cançó

La protagonista: ella

Ella i una vida que d’aquí poc

Serà seva, només seva...

Andrea.

Promet molt :)!

sábado, 19 de noviembre de 2011

Com canvia tot





Com canvien les estacions

He passat de recollir les flors del jardí

Que tant t’agradaven i oloraves

A treure aquella jaqueta marró

Que em vas regalar el dia que em vaig fer gran


Com canvien les hores

Que lentes passen al veure que no hi ets

La tassa de cafè encara t’espera

Sense entendre per què vas marxar

Per què la vas deixar allà

Amb la companyia d’una mica de sucre


Com canvien els meus somriures

Aquells somriures que em provocaves

Han passat a ser llàgrimes d’un dolor intens

Gairebé inaguantable

I tu, que encara rius

Encara que només sigui en el marc d’una fotografia

Que encara guardo a l’habitació


Com canvia tot

Al veure que ja no hi ets

La nit és encara més fosca

I no hi ha res que m’il·lumini

No m’emplenen les abraçades, no m’emplena res.

Perquè tu no hi ets

I només em queda el record

De la maleïda tassa de cafè.