domingo, 16 de septiembre de 2012

Quan l'amor no hi és present






Tornes de la feina
Com sempre tan cansat
Em fas un petó fred i distant
I t’acomodes al sofà
Esperant com sempre
Que jo et faci el sopar

Però avui el sol brilla d’una altre manera
I jo la veritat, ja me n’he cansat
Truco al taxi que em vingui a buscar
Tanco la porta i me’n vaig

No te n’adones però la casa
Ja fa temps que és freda
Que no hi entra la llum
I que els petons ja no hi són
Quan abans estaven sempre presents
I caus en una rutina
On jo sóc només
La que fa el sopar

He pensat moltes vegades
Que encara hi som a temps
D’arreglar tot allò
Que ens ha fet diferents
I m’adono que fa molt que no em dius
Allò que sempre em deies
T’estimo

Marxo
Aixeques un xic al cap
De la teva lectura poc intel·lectual
Dona, però jo què sopo?
Suspiro
Marxo
Ni un t’estimo més
Les distància és insalvable
Si l’amor no hi és present. 

miércoles, 12 de septiembre de 2012

IX VIII MMXII






Puc escoltar encara la teva última rialla
M’imagino com el teu cor continua
Bategant amb força
Recordo quan vas agafar-me per primera vegada
Sempre joves, recordes?

Te’n vas sense ni tan sols despedir-te
Que egoista arribes a ser a vegades.
Sé que en el teu cor, el mateix
Que ja no batega
Hi ha un espai per petit que sigui
En el que apareix el teu nom i el meu
Tan junts, tan units

‘’Que tu ets poeta, i quina poeta’’- em deies
I per tu van aquests versos
Perquè tot el que t’havia de dir
Ja està dit
 Però mai està malament recordar-ho

Que la millor de les brises t’acompanyi
I que de mi t’emportis la millor part
I guarda-la al costat esquerre, al pit, al cor.

He parlat de tot sense saber-ne
I ara, les paraules em surten
de la part més profunda del cor:
-          no marxis, queda’t.
-          Impossible – repeteixes

I com l’aire t’esvaneixes
I com tu, l’últim alè de vida
Es tanca el llibre dels teus records
I un cop més tot es torna fosc
Només queda una llum formada
Pel teu somriure.



miércoles, 25 de julio de 2012

Completament absurd





És absurd que apareguis després de tant temps
Quan el meu cap ja t’havia oblidat
I el meu cor encara ho està intentant
Miro sense voler la fotografia que he guardat
Durant tots aquests anys

El primer estiu,
Aquell primer petó
Completament absurd
Que encara pensi amb tu
Completament absurd
Que no ocupis el teu lloc al sofà

Que ja no em treguis el mando de les mans
Que no m’omplis de petons
Completament absurd que no estiguis aquí
Per dir-me que això no està bé
Que això de plorar no fa per mi

És absurd després de tant de temps
Quan el meu cap ja t’havia oblidat
I el meu cor encara ho està intentant
Completament absurd
Pensar
Saber
Que després de dos anys llargs
et continuo estimant

miércoles, 27 de junio de 2012

Barrejant sense voler les lletres d’un t’estimo





Barrejant sense voler les lletres d’un t’estimo
Arriba la primavera i no me n’adono
No queda ningú més a l’habitació
I em moro de ganes de besar-te

Tenia ganes de somiar
Però m’he enamorat
Ja ho diuen que de tant en tant passa
No hi ha cap rellotge que conti
Les carícies que et doni.

Barrejant sense voler les lletres d’un t’estimo
Vull que segueixi així
La teva ànima enganxada a la meva
Deixem que els nostres llavis
Coneguin la nostra pell

Comparteix la meva tassa de cafè
Passem el matí al llit
Deixant que els nostres somriures
Barregin sense voler les lletres d’un t’estimo

I surt el sol
I amb ell els nostres petons es tornen
Fugaços, apassionats
Tothom està gelós
La primavera ha arribat al meu cos
I somric
I només em queda seguir
Barrejant sempre les lletres d’un t’estimo
El teu
El meu
Els nostres.

miércoles, 25 de abril de 2012

lunes, 12 de marzo de 2012

Poema per dir ràpidament







M’agrades,
Em mossegues
Em llepes
Em mires
Amb amor

La pell
S’eriça
La son
Em contempla
Els dits
La pell
Em toques
Amb desig

Tu
Jo
El llit
El gemec
La pluja
El somriure
El petó
S’escapa
Fugaç

La lluna
Trapella
T’estimo
Se m’escapa
T’estimo
T’estim
T’esti
Calles
Callo

miércoles, 1 de febrero de 2012

A tu, Víctor Català





Entre les muntanyes del Montgrí 
Encara veig al pastor tot embeladit 
Que recorre un cop més la muntanya del Montgrí 
I tanco el llibre, somiant desperta
Aquest cop no són princeses 
Que ella ja m’ha avisat 
Que no, que aquest llibre no va d’això 
Parla’m de la tramuntana 
Que recorre els cossos buscant confessions
Parla’m d’aquell poble 
Aquell que et va veure créixer 
Parla’m de tot i de res alhora
Ara ets home 
Ara ets dona
Ara ets valenta 
Ets aquell paisatge
Ets aquell personatge
Sí, aquell que descrius amb duresa
Ara sóc jo qui ho entén 
Ara ets home 
Ara ets dona 
Ara ets valenta
Ara ets tu, Víctor Català, Caterina Albert. 

domingo, 29 de enero de 2012

Existeix l'amor etern?



Sempre he pensat que res és etern. Per tan, considero que l’amor, com moltes altres coses, no és etern.
Perquè tot el que comença té un final. Sé que és una opinió molt negativa, però no crec en l’amor etern.
Quan comences una relació amb una persona, penses que allò tan bonic que comença entre els dos durarà tota la vida. Mires aquella persona amb tants bons ulls que li amagues tots els defectes, quedes il·luminat per el seu somriure, penses en la sort que tens de tenir aquella persona al teu costat.  Pots inclús, fer plans de futur, tot és tan bonic que penses que vius en un núvol de color rosa, t’oblides de trepitjar el terra perquè penses que en el núvol si està més còmode.
Somies desperta, només penses en aquella persona i quan la veus, el cor et va tan ràpid que penses que ha de sortir del teu pit.
Et despertes i veus al teu costat a la persona amb la que vols passar la resta dels dies, t’agrada que et desperti amb petons i abraçades. Et fa somriure aquella tonteria que hi ha entre els dos abans d’aixecar-vos. T’agrada que t’eixugui les llàgrimes, i que et conegui tan bé.
Que t’envolti amb els seus braços, et fa sentir protegida. Segura.
Somrius per qualsevol cosa, cada cop que et mira i t’acaricia la galta se’t posa la pell de gallina. I cada cop que us despediu, se’t escapa una petita llàgrima, dedicant aquella llàgrima a l’enyorança que sentiràs quan no el vegis.
Et besa, és un d’aquells petons suaus, humits i lents, i penses en parar el temps, en tenir una porta màgica per poder veure’l  cada moment. Et creus tots i cada un dels seus t’estimo, que en aquell moment poden ser certs.
Fins que arriba el dia en què el núvol es desfà i el dolor es tan gran que només saps que plorar. El cor se’t trenca i et preguntes com pot seguir bategant, et preguntes com el món continua igual si tu no pots aixecar el cap. Recordes cada moment, cada petó , cada t’estimo, i t’adones que res és per sempre.
Caus del núvol, i xoques amb la realitat, reconfortant la caiguda amb un mar de llàgrimes.
Descobreixes el dolor tan fort que pot arribar aguantar el teu cor.
Descobreixes la quantitat de llàgrimes que poden deixar anar els teus ulls. Penses que mai podràs omplir aquell buit tan gran, tan negre, tan fosc, que ha deixat la persona que més estimaves.
Però ho superes, tardes, sí. Però ho superes, i tornes a recuperar el somriure, preparant-te per trobar l’amor de la teva vida, tornant a pensar que serà etern.
En definitiva, l’amor no és etern. Preciós, sí, però etern no.
No existeix l’amor etern però hi ha amors que duren tant i tant que et mors i continues estimant aquella persona, per tant, és una amor que ha durat tota la vida. Sempre he pensat que l’amor vertader és només el primer i que la resta, són només per oblidar.

jueves, 5 de enero de 2012

El retrato de Pandora






"La conducta humana es compleja. Es curioso como al contemplar nuestras
posibilidades nos sentimos poderosos"


Una petita gran novel·la plena de sentiments. Un recorregut per Itàlia que no
deixarà a ningú decebut.

El retrato de Pandora és una novel·la escrita per l’Andrea López, estudiant de l’IES Castelló que viu a Empuriabrava. Amb només 17 anys és capaç d’escriure una novel·la que ens transporti a un món màgic, un món a olor a pintura, un món on els quadres tenen molta importància. Una novel·la capaç de fer-nos desconnectar del món real i viure un món ple d’aventures. Acompanyats de la Pandora, en Gabriel, en Víctor, en Dante i molts altres personatges que apareixen al llarg de la novel·la, arribareu a viure una història realment impressionant, ens acompanya també la gran Banda Sonora amb cançons com ara: Don’t Panic de Coldplay, It will rain de Bruno Mars o Make you feel my love de Adele. Plena d’amor, de romanticisme, de tendresa, de bogeria, de rencor... Aquestes són les virtuts de la nostre jove escriptora. Una jove escriptora que escriu amb un romanticisme i una dolçor impressionants.  
Una novel·la que dóna un aire fresc a les nostres vides, una novel·la que ens faria somniar. Jo ja m’hi he enganxat! A què esperes?


Per saber-ne més: