domingo, 16 de septiembre de 2012

Quan l'amor no hi és present






Tornes de la feina
Com sempre tan cansat
Em fas un petó fred i distant
I t’acomodes al sofà
Esperant com sempre
Que jo et faci el sopar

Però avui el sol brilla d’una altre manera
I jo la veritat, ja me n’he cansat
Truco al taxi que em vingui a buscar
Tanco la porta i me’n vaig

No te n’adones però la casa
Ja fa temps que és freda
Que no hi entra la llum
I que els petons ja no hi són
Quan abans estaven sempre presents
I caus en una rutina
On jo sóc només
La que fa el sopar

He pensat moltes vegades
Que encara hi som a temps
D’arreglar tot allò
Que ens ha fet diferents
I m’adono que fa molt que no em dius
Allò que sempre em deies
T’estimo

Marxo
Aixeques un xic al cap
De la teva lectura poc intel·lectual
Dona, però jo què sopo?
Suspiro
Marxo
Ni un t’estimo més
Les distància és insalvable
Si l’amor no hi és present. 

miércoles, 12 de septiembre de 2012

IX VIII MMXII






Puc escoltar encara la teva última rialla
M’imagino com el teu cor continua
Bategant amb força
Recordo quan vas agafar-me per primera vegada
Sempre joves, recordes?

Te’n vas sense ni tan sols despedir-te
Que egoista arribes a ser a vegades.
Sé que en el teu cor, el mateix
Que ja no batega
Hi ha un espai per petit que sigui
En el que apareix el teu nom i el meu
Tan junts, tan units

‘’Que tu ets poeta, i quina poeta’’- em deies
I per tu van aquests versos
Perquè tot el que t’havia de dir
Ja està dit
 Però mai està malament recordar-ho

Que la millor de les brises t’acompanyi
I que de mi t’emportis la millor part
I guarda-la al costat esquerre, al pit, al cor.

He parlat de tot sense saber-ne
I ara, les paraules em surten
de la part més profunda del cor:
-          no marxis, queda’t.
-          Impossible – repeteixes

I com l’aire t’esvaneixes
I com tu, l’últim alè de vida
Es tanca el llibre dels teus records
I un cop més tot es torna fosc
Només queda una llum formada
Pel teu somriure.