viernes, 10 de mayo de 2013

Senzill, clar, et trobo a faltar



 

L’enyoro, l’enyoro molt

Sovint encara ploro mirant el cel

Una tonteria, ho sé

Enyoro cada riallada

Cada simple mirada

 

I amb tristesa recordo un dels pocs

Dies que es va posar a plorar

Se’m va caure l’ànima al terra

I em vaig sentir culpable

Perquè en aquell moment,

Els meus problemes perdien importància

 

Trobo tant a faltar els seus ulls clars

Que em miraven amb seguretat

Feien que fins i tot anar a la lluna fos possible

Les seves mans tan fermes

Les seves passes aplanaves inclús

Els camins més insegurs

 

Sempre pensaré que em vaig callar moltes coses

Quants t’estimo no vaig dir?

Quants et necessito em vaig callar?

I ara si tingués un instant només li diria una cosa

Una de ben simple, de ben senzilla, de ben clara

T’enyoro tant...